NORD

Telèfon 977839152

revistanord@mixmail.com

400 Ptes /2,40 €

Copisteria Rank Xerox

L’Hospitalet de Llobregat

SUMARI

El 15 de maig de cada any se celebra la festa de Sant Isidre, patró dels pagesos. Tot i que a Catalunya es venera majoritàriament a Sant Galderic com a patró de la pagesia, a Cabacés la tradició ha fet més popular a Sant Isidre, i aquest dia petits i grans ho celebren amb jocs de cucanya, curses de sacs, aperitiu i cinema.

Durant aquests tres mesos al poble hi ha hagut diversos esdeveniments: la trobada de la gent gran del Priorat, la Primera Comunió dels nens del poble, obres de millora a la pista poliesportiva, etc.

En Miquel Sancho ens explica els secrets de les abelles.

En aquesta secció hi trobareu tots els acords presos pel Consistori que s’han publicat al BOP. Els reproduïm per a la vostra informació.

Tots els sectors interessats en la construcció del parc eòlic del Montsant es van reunir a Margalef per exposar al públic el projecte. D’altra banda, dies abans el GEPEC va publicar el seu mapa eòlic del Priorat, amb la seva proposta d’emplaçament d’aquest tipus d’instal·lacions.

Una altra aventura d’aquest personatge de Josep E. Peris.

El lector podrà fer un recorregut per la serra de Montsant, entre Ulldemolins i Cabacés, a partir del relat d’uns excursionistes dels anys de 1920 que van publicar les seves impressions en una guia de la serra editada pel Centre de Lectura de Reus.

Avui: el codi de successions

Fa uns mesos va esclatar un escàndol a Telefónica pel repartiment de stock options entre els seus directius. Però, què són aquestes stock options?

Josep Maria Ferran, coordinador general de Ceradai de Catalunya, exposa les activitats que l’entitat vol dur a terme al nostre poble aquest estiu

Una excavació arqueològica als fonaments del monestir que el segle XII es fundà al solar on actualment hi ha les escoles aporta nova llum per al coneixement d’aquesta edificació medieval.

La filla de l’escultor reusenc Modest Gener, Maria del Carme Gener, fa un repàs a la biografia i l’obra del seu pare, mort el 1983 a Guinea Equatorial.

L’autora d’aquest article exposa la teoria del desenvolupament del creixement moral del sociòleg i pedagog Kolberg.

Es dóna a conèixer un tipus de segell municipal utilitzat per l’Ajuntament a partir del 1818 i fins el 1850 aproximadament que era desconegut fins ara. Aquesta troballa ve a completar la seqüència de tots els segells que ha tingut el poble des de finals del segle XVII fins a l’actualitat.

Completa informació meteorològica dels mesos de març, abril i maig del 2000, amb temperatures i pluviometria. A més, en aquest apartat també hi trobareu la interessantíssima secció d’efemèrides meteorològiques.

En aquest número Joan F. Robles, director de la Casa Museu Miguel Montagud Borja, ens parla d’una reproducció de El Greco que va fer el pintor.

EDITORIAL

Cada any per aquestes dates el poble se’ns omple de gent que ve a passar les vacances. Molts són fills d’aquí i s’han arreglat la caseta dels seus pares per venir per festes o algun cap de setmana, d’altres han conegut el poble ja fa anys gràcies a amics o parents.

Últimament, però, ha començat a arribar gent que ha decidit establir la seva residència fixa aquí al poble, i aquesta gent, en la majoria dels casos, no havia sentit a parlar mai abans de Cabacés. Són nous convilatans que viuen i treballen aquí, que han optat per la nostra forma de vida. Els donem, doncs, la benvinguda més cordial i esperem que se sentin a gust i integrats entre nosaltres. També obrim per a ells les pàgines de la nostra revista perquè sigui el vehicle d’expressió de les seves opinions i dels seus parers.

Durant el més d’agost és quan el poble incrementa més notòriament la seva població, amb tots els estiuejants, i a partir del dia quinze d’agost la gent ja comença a tornar cap als seus llocs de treball i residència. Fa anys, però, aquest augment poblacional de temporada era molt més significatiu que no pas ara: cap als anys vuitanta el poble doblaba el número d’habitants durant tot el mes d’agost, i el juliol i setembre tampoc no es veien buits. Recordeu, si no, la foscor dels carrers perquè l’increment de cases habitades absorbia més energia elèctrica, o les mancances en el subministrament d’aigua. Ara això no passa, potser perquè aquestes fonts d’alimentació han estat renovades, però també, és cert, perquè ja no ve tanta gent com venia. Què ha passat, doncs? Pot ser que el poble ja no sigui tan atractiu per a ells com ho podia ser abans. Ens fan falta més infraestructures per a l’oci de la gent, per a la cultura, per al lleure... per a la vida, en definitiva. Si no podem oferir això, cada cop seran menys els qui optaran per passar els seus dies de descans aquí, i més les cases que es posaran a la venda i que no comprarà ningú.

Algú ha proposat alguna vegada de mirar d’atreure el turisme que va a la Costa Daurada: Cambrils, Salou, Miami Platja, etc, però creiem que aquesta no és la millor aposta, ja que aquest tipus de turisme només busca sol, platja, alcohol i altres plaers que aquí no poden trobar i sort que en tenim. Aquesta gent no és la millor candidata per contemplar museus, gaudir d’excursions a la natura i molt menys de deixar un duro de negoci enlloc. Si van a la Costa Daurada és perquè els surt més barat que quedar-se a casa. Aquí, en canvi, necessitem turisme de qualitat amb un alt poder adquisitiu, que ens compri oli i vi, que pagui l’entrada dels museus i que estigui disposat a gastar-se uns diners perquè el portin a donar un tomb pel Montsant, a peu, en carro, en tot terreny o en bicicleta, és igual la manera.

Per aconseguir això, ja ho hem dit, ens fan falta més infraestructures que puguin donar servei als visitants: allotjament, un bar obert tot el dia, l’acondicionament de les àrees naturals d’interès, etc.

De moment, encara tenim una altra cosa que també té gran poder per atreure gent: les nostres tradicions. Darrerament vam celebrar Sant Isidre, per exemple. Cal que cuidem i divulguem aquests costums nostres, perquè tal vegada poden ser l’atractiu que dongui a conèixer el poble més enllà del Puntarrer.

INFORMACIÓ LOCAL

Com cada any, el 15 de maig es va celebrar la festa de Sant Isidre, una tradició que agrupa petits i grans

Redacció

Sant Isidre és el patró dels pagesos, i la seva festa se celebra cada 15 de maig. Aquest dia és la festa de la Cooperativa Agrícola, i es dedica majorment als nens del poble, pels qui es preparen jocs i entreteniments: trencar olles i curses de sacs.

Després de les cucanyes, els nens passen per les oficines del Sindicat per rebre uns obsequis per la seva participació.

Fa uns anys, els nens de l’escola també preparaven dues obres de teatre (una a càrrec del Cicle Inicial i una altra del Cicle Superior), però des de fa un temps que ja no es representa cap obra per la curta edat dels nens que van a escola al poble, ja que a partir dels dotze anys estudien a Falset.

Enguany, per omplir la tarda en comptes del teatre, la Cooperativa va convidar el poble a un aperitiu i a veure una pel·lícula al cinema.

A les fotografies podeu veure dos moments ben representatius de la festa: a l’encapçalament d’aquest article el moment de trencar les olles plenes de caramels i llepolies, i al costat d’aquestes ratlles una cursa de sacs. Entre les dues imatges, Sant Isidre, que per cert no té goigos, i les estrofes que Delfí Navàs li dedicà els anys vint per suplir aquesta mancança.

ESTROFES EN HONOR DE SANT ISIDRE

Gloriós Sant Isidre, - vos que ereu pagès

i que el nostre ofici - aimeu com qui més,

de cor jo vos prego - pels de Cabacés.

Guardeu nostres vinyes, - hortes i olivers,

guardeu les sembrades, - trumfos i ametllers,

feu que no es rovellin - mai los fesolers.

Guardeu nostres cases - i nostres mullers,

gloriós Sant Isidre, - vos que ereu pagès.

Guardeu tot quant sigui - dels de Cabacés.

Delfí Navàs

Redacció

A la pista poliesportiva, escenari de molts dels actes d’estiu del nostre poble, s’hi han construït uns lavabos públics. Aquesta obra feia molta falta, ja que cada vegada que hi havia un ball a la pista la gent havia d’anar a fer les seves necessitat als lavabos dels vestidors de la piscina o a les feixes de la vora. Això, no cal dir-ho, suposava una molèstia per als organitzadors i per al públic, ja que les escales per entrar a la piscina o el camí per anar a les feixes sempre estaven molt concorreguts. Ara la gent ja podrà fer les seves necessitats dignament. Ja se sap, als balls hi ha una barra de bar i es beu, i la beguda provoca necessitat d’orinar.

El 28 de maig quatre nens del poble van fer la Primera Comunió. Eren l’Albert Prats, l’Àlex Robles i la Cecília i la Marina Serra, i van rebre la seva Primera Comunió de mans de mossèn Josep Garcia. Donem l’enhorabona a ells i a les seves famílies.

Per altra banda, el 10 de juny es va celebrar a Cabacés la IX Trobada de la Gent Gran del Priorat, organitzada pels Serveis Socials del Consell Comarcal del Priorat i pel Col·lectiu de la Gent Gran. Els actes van comançar a les sis de la tarda i estava previst que es fessin a la pista poliesportiva municipal, però el mal temps, amb plugim que va durar tota la tarda, ho va impedir. Tot i això, els avis es van reunir a la sala de la Societat Recreativa per celebrar la seva trobada, on van poder gaudir del concert de l’orquestra Marimba i d’un sopar de germanor, servit a la falda per falta de lloc. De totes formes els voluntaris del poble van contrarrestar la incomoditat del mal temps amb el seu servei.

OPINIÓ

L’autora contesta l’article "Els nostres millors amics", publicat al número anterior de la revista

Felicitat Tarragó

Benvolgut Jordi,

Et responc l’escrit que has fet al número anterior de la revista NORD referent als gossos. Respecto el teu punt de vista, però jo no hi estic d’acord. Per a mi els gossos no són una part tan important com tu dius, perquè de vegades, sense motiu ni raó ataquen persones innocents, i no és lícit que per guardar la seva gent matin els demés. I això no és tot: en un poble de la província de Barcelona hi va haver un gos -no et puc dir els anys que fa- del que no recordo la raça, que a la casa on vivia hi va néixer un infant, i quan l’animal va poder el va treure del bressol, se l’emportà a un descampat i el matà. La bèstia s’havia fet gelosa perquè primer ella havia rebut l’atenció dels amos de la casa, i quan va néixer el nen la va perdre. Què et sembla qui es troba amb un cas així, tan irreparable.

També et faré sabedor dels gossos dels pagesos que tu esmentes. Per començar et diré que cada dia al matí, per aquí dalt a la plaça on visc, sembla que obrin la gossera, que tots els que en tenen els deuen obrir a la mateixa hora, perquè els ganyols van a duo i a mi em fa l’efecte que estic en un poble deshabitat. I després a passejar per tot el poble fent tot el que els convé, que molts dies, quan baixo les escales i veig aquell toll groc i pudent a l’entrada m’indigno, però després m’aconformo perquè això no mata.

Abans no en quedava cap de gos al poble: tots marxaven al tros de punta de dia fins a la nit, perquè no es venia a dinar a casa. I el dia de festa, quan hi havia més caçadors que ara i de soca rel, agafaven conills: un home igual en portava sis que vuit. Ara això no passa. El gos, majoritàriament, es té per un luxe. On s’és vist un mecànic amb dos gossos, un ferrer amb dos gossos més, un paleta amb uns altres dos gossos! Es veu que tots els qui teniu gos sabeu aquell adagi que diu "a casa pobra no li cal gos", i ara, com que tots som rics, sí que en cal de gos. Per què no hem optat per tenir un gat, que han desaparegut, i si en vols veure algun has d’anar als caps del poble, perquè el que és al centre no n’hi ha ni un. Potser fa de pobre, perquè si en tinguéssim un seria senyal que tenim rates?

Bé, Jordi, tu et quedes amb el gos i jo ni gos ni gat.

ENTREVISTA

Cori Escoda i Carles Prats

Fa 30 anys.

Em va començar per curiositat. Em van invitar a crestar, i la veritat és que qui em va invitar no en tenia ni idea i em va enxenyar unes arnes de canut que tenia. Jo li vaig dir que en arnes quadrades li aniria millor i em va respondre que les modernes no anaven bé. I em va picar la curiositat i vaig voler provar què passava, i crec que ho he aconseguit.

La cosa és molt llarga perquè hi ha molts temes a tocar, i en el temps en què vaig començar hi havia poca gent que et pogués orientar, perquè aquí hi havia pocs llibres i ningú que s’hi dediqués d’una manera moderna, com s’està fent ara.

Es pot crestar tot l’any, si hi ha mel. El que passa és que al nostre país, pel clima, per les floracions i tot això, es cresta sempre a la primavera i a la tardor, que són les dues èpoques que hi ha més vegetació i més flors. Però si un fa transhumància i va del País Valencià fins al Pirineu i torna pot arribar a crestar set, vuit o fins i tot deu vegades.

Aquí es valora la mel uniflor, per exemple la de romer, d’alzina, de sepell, de cap d’ase, de taronger i d’altres que no es poden fer per aquí, com ara la d’eucaliptus, que té molt mercat ja que els naturistes la compren per l’aparell respiratori. A sudamèrica, per contra, hi ha vegetacions que tot l’any tenen fruit i flor, i allí la mel és multiflor.

L’arruix són bresques bullides dues vegades durant 10 o 11 hores. Abans tothom en feia però avui, tal com estan les cuines, no es podria fer. Per fer-ho s’han de saber petits secrets: l’arruix, en bullir-lo, com que hi ha una part d’aigua, una de residus i una de mel, la cera que es posa a sobre es precipita com si fos llet. Si ho bullissis tot d’un sol cop, com que no ho controles marxaria tot, i el que es fa és bullir-ho i, quan no ho pots dominar perquè es vol precipitar, pares el foc. Ho deixes arrofredar i al dia següent treus la cera de sobre, que està presa, es filtra el suc negre i el que queda es bull 7 o 8 hores i ja tens l’arruix fet.

Quan es parla d’abelles sempre es pensa en la mel, però es fan moltes altres coses: el pol·len, la jalea real, els propol·lis i el verí d’abella.

És un producte que va als laboratoris per fer medicaments pel reuma.

És com l’electricitat o com qualsevol cosa que no coneixes: si no ho coneixes és perillós. Si no ets al·lèrgic i sabent quatre trucs no passa res.

No m’ha passat mai res, però si alguna vegada he tingut algun petit problema ha estat per no anar preparat o per fer les coses de qualsevol manera.

Ara en tinc a Poboleda, a la Morera de Montsant, a Gratallops, a la Vilella Baixa, a la Figuera... I n’he tingut per allà a les Crestes i a Riba-roja. Això depèn de les floracions, i les portes d’un lloc a l’altre, encara que jo no faig transhumància, o sigui, no les transporto gaire.

Segons l’època i la floració fan tipus de mels diferents. Aquí a Cabacés hi ha dos tipus de flor predominants: el romer i el sepell. Després l’ametller, la farigola, la botja respallera i d’altres són més aviat flors de manteniment. Aquí jo faig majoritàriament mel de sepell, de romaní i mil flors. Les mil flors són la barreja de moltes mels, les de la tardor i les primeres de la primavera, i al Priorat hi faig cap d’ase, un altre tipus de mil flors i alzina.

Depèn. Les abelles fan la mel de nèctar, i d’aquest nèctar que recullen les abelles del 75% al 85% és aigua. Si les crestes moltes més vegades la mel és molt menys densa i no és tan dolça, i clar, fas més quilos però de menor qualitat. Jo, aquí en aquesta zona, molts anys he fet un promig de 34-35 quilos per caixa, però amb caixes Amstrong, de quadres mòbils, se’n pot obtenir més. Una vegada en Masip va treure 60 quilos d’una caixa d’aquestes, i jo he arribat als 65.

Sí. Mundial. europea, espanyola, catalana i tarragonina.

Cada apicultor té el seu número, per exemple jo tinc el 105, i també hi ha una lletra de la província. Així, jo tinc el número T-105. No és obligatori pertànyer a cap cooperativa però sí que ho és tenir les caixes declarades i passar una revisió anual de les abelles.

No. Si un és apicultor li subvencionen fins a 2.000 Ptes per any i caixa, i si és pagès però té abelles la subvenció és més petita, però has d’estar inscrit com a autònom.

Normalment hi ha un número, que sempre està a la dreta de les caixes, que és el número de matrícula de cada apicultor, i a l’esquerra s’hi posa un precinte de plom amb la data de revisió. S’han de portar unes fitxes de registre amb l’historial de cada caixa, l’edat de la reina i moltes coses que són interessants.

Es pot viure de moltes coses, però depèn dels mitjans que tinguis, de la inversió que puguis fer, del lloc on estiguis... Jo mai no ho he fet com una manera de guanyar-me la vida, sino com una afició, però els comptes sempre han sortit.

INFORMACIÓ LOCAL

2000/5070 - AJUNTAMENT DE CABACÉS

Aprovada inicialment per l'Ajuntament de Cabacés, en sessió de 3 de maig de 2000, la memòria valorada "Rehabilitació de la coberta i façanes de la casa de la vila", redactada per l'arquitecte Felipe Guerra García, amb un pressupost de 5.854.014 pessetes.

S'exposa a informació pública per un termini de 30 dies, d'acord amb el que preveu l'article 37.2 del Reglament d'obres, activitats i serveis dels ens locals, de 13 de juny.

Cabacés, 4 de maig de 2000. -- L'alcalde, Josep A. Robles Cerezo.

2000/5071 - AJUNTAMENT DE CABACÉS

Aprovat inicialment per l'Ajuntament de Cabacés, en sessió de 3 de maig de 2000, el projecte "Reforma del paviment i de xarxes de serveis d'aigua i clavegueram en diversos carrers", amb un pressupost de 23.807.996 pessetes, es fa públic a l'efecte de l'article 38.2 del Reglament d'obres, activitats i serveis dels ens locals aprovat per Decret 179/1995, de 13 de juny, per tal que se'n prengui coneixement.

Cabacés, 4 de maig de 2000. -- L'alcalde, Josep A. Robles Cerezo.

BOP del 18/05/2000

2000/6369 - AJUNTAMENT DE CABACÉS

En la intervenció d'aquesta entitat local i de conformitat amb el que disposen els articles 112 de la Llei 7/85, de 2 d'abril, i 150.1 de la Llei 39/88, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes locals, es troba exposat al públic, per poder-hi fer reclamacions, el pressupost general per a l'exercici 2000, aprovat inicialment pel Ple de l'Ajuntament, en la sessió del dia 31 de maig de 2000.

Les persones legítimament interessades, segons el que disposa l'article 151.1 de la Llei 39/88 esmentada, i pels motius enumerats en el núm. 2 de l'article 151, podran presentar reclamacions amb subjecció als tràmits següents:

a) Termini d'exposició i admissió de reclamacions: quinze dies hàbils a partir del següent des de la data de publicació d'aquest anunci en el BOP de Tarragona.

b) Oficina de presentació: Registre General.

c) Òrgan davant el qual es reclama: Ple de l'Ajuntament.

En el supòsit que no es presenti cap reclamació, el pressupost es considerarà definitivament aprovat.

Cabacés, 1 de juny de 2000. -- L'alcalde, Josep A. Robles Cerezo.

2000/6368 - AJUNTAMENT DE CABACÉS

El Ple municipal, en sessió extraordinària realitzada el dia 31 de maig de 2000, va aprovar inicialment el projecte de rehabilitació d'edifici per mueseu i equipaments culturals a Cabacés, redactat per l'arquitecte Jaume R. Costa i Pallejà, per l'import de setze milions sis-centes quaranta-vuit mil set-centes noranta-vuit pessetes.

De conformitat amb els articles 37 i següents del ROAS es procedeix a la seva exposició pública en el BOP de Tarragona i al tauler de la corporació, pel termini de trenta dies, per si alguna persona vol presentar alguna reclamació o al·legació. Transcorregut l'esmentat termini sense al·legacions en contra, es considerarà definitivament aprovat.

Cabacés, 6 de juny de 2000. -- L'alcalde, Josep A. Robles Cerezo.

BOP del 16/06/2000

2000/7041-U- AJUNTAMENT DE CABACÉS

Aprovat inicialment pel Ple municipal en sessió extraordinària de 19 de juny de 2000 el projecte "Renovació de la canonada d’abastament d’aigua" redactat per l’enginyer industrial Pere Delmuns Allué, col·legiat 2550, amb un pressupost de 17.743.536 pessetes, se sotmet a informació pública, pel termini de 30 dies, durant els quals es podrà examinar i formular-hi les al·legacions pertinents, d’acord amb el que preveu l’article 37 del ROAS. Transcorregut aquest termini, si no s’ha presentat cap reclamació, s’entendrà definitivament aprovat.

Cabacés, 20 de juny de 2000.— L’alcalde, Josep A. Robles Cerezo.

2000/7042-U- AJUNTAMENT DE CABACÉS

El Ple municipal, en la sessió del dia 19 de juny de 2000, va aprovar el plec de clàusules administratives particulars que ha de regir el concurs pel procediment d’urgència, per a la contractació de l’obra "Renovació de la canonada d’abastament d’aigua".

La qual cosa se sotmet a informació pública per un període de 8 dies hàbils a comptar des de l’última inserció d’aquest edicte al BOP de Tarragona i al DOGC, de conformitat amb l’establert a l’article 269 de la Llei 8/87, de 15 d’abril, municipal i de règim local de Catalunya, a fi que es puguin presentar les al·legacions que es considerin convenients. En cas de no presentar-se’n l’acord esdevindrà definitiu.

Simultàniament, i d’acord amb l’article 274 de la mateixa Llei, s’anuncia la licitació, en el benentès que els terminis que s’assenyalen quedaran prorrogats pel temps necessari, si cal, en el cas de presentació d’al·legacions al plec de clàusules.

1. Entitat adjudicadora

a) Ajuntament de Cabacés.

b) Dependència que tramita l’expedient: Secretaria.

2. Objecte del contracte

a) Descripció de l’objecte: "Renovació de la canonada d’abastament d’aigua".

b) Lloc d’execució: terme municipal de Cabacés.

c) Termini d’execució: 3 mesos.

3. Tramitació, procediment i forma d’adjudicació

a) Tramitació: urgent.

b) Procediment: obert.

c) Forma: concurs.

4. Pressupost base de licitació

Import total: 17.743.536 pessetes IVA inclòs.

5. Garanties

a) Provisional: 354.871 pessetes.

b) Definitiva: el 4% del pressupost base de licitació.

6. Obtenció de documentació i informació

a) Entitat: Ajuntament de Cabacés.

b) Domicili: c/ Major, 29

c) Localitat i codi postal: Cabacés 43373.

d) Telèfon: 977 83 91 09. Fax: 977 83 92 27.

e) Data límit d’obtenció de documentació i informació: durant el període de licitació.

7. Requisits específics del contractista

a) Classificació: no se’n requereix.

b) Altres requisits: els establerts en el plec de clàusules administratives particulars.

8. Presentació d’ofertes

a) Data límit de presentació: 13 dies naturals posteriors a l’última publicació d’aquest anunci al BOP de Tarragona i DOGC

b) Documentació que s’ha de presentar: la que es detalla a la clàusula 7 del plec de condicions administratives i particulars.

c) Lloc de presentació: el que s’indica al punt 6 d’aquest anunci.

d) Admissió de variants: no es preveu.

9. Obertura de les ofertes

L’acte d’obertura de les proposicions serà públic i tindrà lloc a la sala d’actes de l’Ajuntament de Cabacés a les tretze hores del sisè dia hàbil següent al de la finalització del termini de presentació de proposicions. Si aquest dia fos dissabte o festiu, l’acte es farà el primer dia hàbil següent.

10. Despeses dels anuncis

Les despeses de publicació dels anuncis seran a càrrec del contractista adjudicatari.

Cabacés, 21 de juny de 2000.— L’alcalde, Josep A. Robles Cerezo.

BOP del 24/06/2000

El 10 de maig es van reunir a Margalef els alcaldes dels municipis afectats, responsables dels departaments d’Indústria i Medi Ambient de la Generalitat, directius de l’empresa instal·ladora i representants de les agrupacins ecologistes WISE i Greenpeace

Ricard Masip

Des de l’última informació que vam donar al número del desembre passat de la revista NORD, on explicàvem les diferents opinions sobre el tema, han passat poques coses, i continuem la mateixa tònica, però hi ha alguna novetat. A Margalef, el passat dia 10 de maig, es va fer una conferència informativa sobre l’energia eòlica a Catalunya, organitzada pels ajuntaments de Margalef, Cabacés i la Morera, que ja han estat batejats pels pseudoecologistes com "els Tres Mosqueters". Ells sabran per què. A la conferència en principi hi estaven convidats els alcaldes dels municipis propers on existeixen projectes eòlics o que poden sentir-se interessats; n’hi van assistir 35, a més de veïns de Margalef i Cabacés. Malgrat que els diaris van donar la seva "veritat" dient que s’hi van aplegar 150 persones, el local va omplir-se del tot i es va quedar molta gent dreta, amuntegada al fons de la sala i algun al carrer, tot i que l’organització havia habilitat 180 seients. La conferència va estar presidida pels tres alcaldes, representants de la Generalitat (Medi Ambient i Indústria) i per dos grups ecologistes d’àmbit internacional: WISE i Greenpeace. Cada un va donar el seu punt de vista, però la idea general va ser que l’energia eòlica és necessària, és compatible amb el medi on s’ubica amb determinades mesures correctores i és urgent començar a treballar-hi. A l’acte es van repartir uns 2.000 adhesius a favor dels parcs eòlics, perimer a parells i després la gent n’agafava a munts. Al final també es va oferir un refrigeri i molinets de vent per tots els assistents, que també es van esgotar ràpidament i ara, passejant pel poble, se’n pot veure per aquests balcons.

A conseqüència d’aquesta reunió la Plataforma per a la Defensa del Patrimoni Natural del Priorat (PDPNP) va organitzar un acte similar per a la preservació dels espais naturals a Albarca el 28 de maig, reivindicant la suposada incompatibilitat dels parcs eòlics amb la creació d’un parc natural al Montsant, i van fer balanç d’un any de vida d’aquesta Plataforma. El nom de la convocatòria, que van anunciar amb cartells, era El Montsant, el futur del Priorat, i sempre hi ha el despistat de torn que va pensar que allò era en favor dels molins, ja que donava la impressió que el futur del Priorat és aprofitar el vent del Montsant.

El passat 11 de juny quatre individus amb un Citroën ZX Break verd fosc van omplir les valles i senyals de la carretera amb manifestacions contràries al parc eòlic del Montsant, i fins i tot en van penjar als murs del cementiri. Sort que a aquella hora (als voltants de les sis de la tarda) la gent passejava per allí i els cartells van ser arrencats immediatament. Aquests subjectes també van ser vistos al Pont Nou i al pantà de la Vilella. Algú va apuntar la matrícula (B-0252-SX), però ningú no va decidir denunciar-los: no queda cap cartell sense arrencar o ratllar tot i que el bar i els carrers de la Vilella Baixa en són plens.

També us oferim aquí el famós i esperat mapa del Gepec sobre l’emplaçament que ells accepten per als parcs eòlics, sempre depenent de l’impacte ambiental que representarien. Ells exclouen moltes altres zones, a més del Montsant, i no diuen res del suposat impacte ambiental que causen les 28 màquines que ara estan condicionant moltes finques de la comarca per plantar-hi vinya, ni tampoc han dit res de la nova carretera que s’està fent al Coll de la Teixeta. Segons qui fa les coses canvia molt, i és clar, els parcs eòlics només beneficien a uns quants municipis i particulars. No diem que plantar vinya estigui malament, tot el contrari, però la barra de medir ha de ser igual per a tots, i la "porta" ha d’estar oberta a tothom per igual. Això ja sembla la cançó de Víctor Manuel i Ana Belén que segons qui truca li obren o no la muralla.

PÀGINA LITERÀRIA

Del diari d’un monjo imaginari de la Cartoixa d’Escaladei

Durant una setmana han conviscut entre nosaltres una colla d’aspirants a sacerdot de les diverses diòcesis de Catalunya. Han compartit els treballs de la Cartoixa, els precs comuns. Avui, quasi com a jornada de comiat, han assistit a l’Eucaristia conventual, han dinat amb nosaltres i hem tingut una estona de converses i esbarjo plegats. Hem format grups i, a cada membre de la nostra comunitat, s’han ajuntat tres o quatre dels esmentas seminaristes. Els del "meu" grup eren: en Ramon Cabrera i Griñó, del Seminari de Tortosa. La veritat és que, més que amb un clergue, m’ha semblat estar en companyia d’un militar sobri, valent, altiu, orgullós, disciplinat i amb una facilitat de paraula impressionant. En José María Polo i Boix, també de Tortosa. L’he vist molt pietós i devotíssim de la Mare de Déu. És nat en un poble dels Port de la província de Castelló. Músic. M’ha regalat una partitura seva: una preciosa pregària eucarística intitulada Hac est dies i uns apunts d’una peça simfònica d’un músic alemany molt famós que va morir l’any passat a Viena, anomenat Beethoven. En Jaume Balmes i Urpià, del Seminari de Vic. Fa periodisme. Escriu Molt bé. M’ha lliurat un manuscrit i un esborrany d’una obra que prepara. Diu que vol fer comparacions entre el catolicisme i el protestantisme. L’Anton Maria Claret i Clarà, també de Vic. Ha estat a la cartoixa de Montealegre (a Tiana). Valent, llençat, pietós. Escriu i té dues oratòries. Diu que vol anar a missions (a Cuba). Aquests quatre nois, m’han fer vibrar l’esperit. La tasca que Déu els prepari la sabran dur a bon fi. Segur.

19 de novembre de 1828, JOSEP-ENRIC, monjo de la Cartoixa d’Escaladei

COSES CURIOSES

El relat d’un excursionista dels anys de 1920 ens il·lustra el recorregut entre Ulldemolins i Cabacés, passant per Margalef

Lluís Masip

6 hores 45 minuts.- Bellíssima excursió, en la qual es frueix de la imponderable bellesa de la vall del riu Montsant, entre Ulldemolins i Margalef. A més a més, l’estada a l’ermita de Sant Salvador, dalt de la muntanya, és una cosa inoblidable. Aquesta excursió és molt recomanable.

ULLDEMOLINS. Se surt d’Ulldemolins pel carrer del Vals que acondueix al camí de Fraguerau. A la sortida del poble es veuen unes eres a la dreta. Es troben dos camins: cal deixar el de l’esquerra puix que va a l’ermita de Sta. Magdalena. Es deixa, també a l’esquerra, un caminet que porta a la de St. Antoni. Als cinc minuts s’abandona, a la dreta, un camí que va vers els trossos i en passar dos minuts més es diexa, a la dreta, el camí de les Parades que mena al riu. Es tenen enfront, al peu de la imposant cinglera del Montsant, les ermites de Sant Antoni i Santa Magdalena. Es davalla al riuet del Teix i se segueix per la seva vora. Es deixa, a la dreta, el camí de les coves del Fau. Es travessa el riuet a gual als quinze minuts d’haver deixat Ulldemolins i cal enfilar-se per la banda oposada. Des del camí, s’albiren al N., uns bellíssims contraforts de la Serra La Llena, amb les Crestes d’en Blai, pels quals ascendeix la carretera de les Garrigues. Als set minuts d’haver travessat el riuet del Teix, es deixa, a l’esquerra, el camí del Prat. Es travessa, tot seguit el petit barranc de la Font Civina, generalment sec, i cal ascendir vers el pla del Prat, on es troba un nou camí que ve del riu. Es té sempre la imponent cinglera del Montsant a l’enfront. Se segueix pujant i s’aconsegueix el coll del Prat als trenta cinc minuts d’haver abandonat Ulldemolins. En el coll, es deixa, a l’esquerra, un pas de carro que hom veu com continua ascendint i per la banda dreta es davalla a l’encontre del riu Montsant. S’albira la meravellosa cinglera de Fraguerau, capriciosament erosionada. Als dos minuts de deixat el coll del Prat, es domina un ample camí, a poca distància, el qual segueix paral·lel al què es petja. Mena a la Roca de la Polleria. El paisatge va esdevenint imponent; hi ha tornaveus pertot. S’entra dins una canal que és un encís. Als quinze minuts del coll del Prat, es travessa el llit d’una torrentera i, al cap d’un minut, en el fons de la mateixa, s’albira el brollar de la font de la Gleva. Es travessa, encara, diverses vegades el mateix corrent i es fa cap al seu aiguabarreig amb el riu Montsant, en l’indret conegut per les Cadolles Fondes.

1h.- Les Cadolles Fondes. És recomanable de deixar el camí per abocar-se a la magnificència d’aquests gorcs allargassats i profundíssims, d’on l’aigua sembla morta dins l’alterós murallam que l’encaixona. L’aigua del torrent de la Gleva es precipita dins les Cadolles formant una alta cascada que esdevé ben difícil d’albirar des de la banda del riu d’on hi ha el camí, puix que s’ha enfondit en el terreny. Si es vol, pot seguir-se riu avall fins a trobar un indret que permeti davallar al corrent i, aleshores, per la seva vora, pot arribar-se a una llosanca que hi ha arran de la darrera cadolla i de la cascada. El camí passa uns trenta metres damunt dels gorcs.

Hom segueix, ara, el curs del riu Montsant per la seva vora esquerra. Els cingles es drecen a banda i banda, afectant formes ben singulars. El terreny és format per conglomerats oligocèncis que, ennegrits a la intempèrie, amb les taques roges dels òxids de ferro i pel fet de tenir unes característiques d’erosió montserratines, dóna al paisatge un to de salvatgia sorprenent. La vegetació, on troba una mica de terra per arrelar, es mostra ufana. Tots els tolls que ha format el corrent i els rocs dels vessants tenen el seu nom. Arreu es veuen abalmaments.

Als set minuts de les Cadolles, es deixa, a la dreta, el camí que travessa el riu i va al Recó de la Pastera. Grans cops de vista damunt la ferotgia de la vall, cada volta més i més imponent. El camí ascendeix i, al vessant més oposat, s’ofereix, en panorama, el bell Recó de la Pastera, constituït per la confluència, amb el riu, d’un barranc radial que davalla de Serra La Llena. En iniciar una suau davallada, originada per un recolze, es veuen els rocs enormes anomenats Els Tres Jurats. Alguns dels abalmaments que presenta la cinglera són aprofitats per habitació. Cada retomb del camí, ofereix una novella perspectiva. En el cingle de l’esquerra, un gran bloc afecta la forma d’un crani; rep el nom de Cap de mort. El camí passa pel marge d’una llenca de conreu on hi ha plantats uns ametllers. Uns minuts més tard, s’obre, a la banda oposada del riu, la petita vall radial que el torrent de Sant bartomeu solca.

1h. 15- Confluència del riu Montsant amb el torrent de Sant Bartomeu. És recomanable de deixar el camí, pel senderó de la Cova del Moliner, travessar el riu a gual i remuntar el barranc de Sant Bartomeu fins a la petita ermita, mig caiguda, que li dóna nom. Hi ha deu minuts de distància.

El camí continua per la vora esquerra. Als deu minuts de la confluència del torrent de Sant Bartomeu amb el riu Montsant, es troba a la part alta, la font del Sapo, dins una balma.. Dotze minuts més i es passa arran de la balma coneguda per Cova dels Morts. S’albira la fossa de la barrancada dels Pèlags, la més important de les que davallen del Montsant. Bells cops de vista damunt de la cinglera anomenada de l’Escambell. El camí que s’havia mantingut a mig aire damunt el corrent, davalla per travessar-lo, als vint-i-cinc minuts de la barrancada de Sant Bartomeu. A la banda esquerra, s’albira la Cova de l’Argamassa.

1h. 40- Vora d’aquesta cova, el barranc dels Pèlags lliura les seves aigües al riu Montsant. Enfront es té l’imponent tallat de Roca Falconera, originat pel dreçament d’uns estrats. De la Roca Falconera davalla el torrent d’en Matiu i, a l’aiguabarreig amb el riu, hi ha l’abalmament de l’Arena. El paisatge manté la seva meravella i es van succeint els sorprenents cops de vista damunt la vall. Es baixa arran del corrent i es travessa aquest als quinze minuts, mitjançant una palanca de soques de pi. Al cap d’uns segons, es troba El Pont.

2h. 5- El Pont, originat per dos grans blocs de conglomerats que es junten. Hi passen el riu i el camí per dessota. Se segueix per l’esquerra de la vall i als deu minuts d’haver deixat El Pont, es passa arran del mas del Soleràs, construït fa poc i inhabitat generalment. Set minuts més i es travessa el riu, davant de la gran balma del Pilar. Se segueix solament uns cinc minuts per la vora dreta i, enfront del petit torrent de les Tosques, es retorna a la banda esquerra. La serra perd, ara, alçada i, el paisatge, part de la seva bellesa. La vall s’eixampla i amoroseix els vessants. La terra és conreada i, als vint minuts de la balma del Pilar, es té, a la banda oposada, el mas d’en Caime, aixecat damunt una concavitat natural. Als quinze minuts de la masia, es travessa el riu de nou. El paisatge torna a embellir-se. S’entra en un nou tros d’engorjat. El camí passa pel peu d’una alterosa cinglera coneguda per la Pena Roja. Hom projecta d’arredossar-hi una presa, que entollaria l’aigua fins al barranc dels Pèlags. El mas d’en Caime fóra engolit pel pantà.

El camí no deixa ja la vora dreta fins a Margalef. La vegetació esdevé abundant. A la banda esquerra s’albira la canal del barranc de la Taverna que presenta una bella perspectiva de cingles. Se segueix pel mig aire de la vall dominant el saltironeig del riu sota els murs de roca. Als vint minuts de la Pena Roja, es troba la Covassa, balma grandiosa arran del camí. L’abalmament es prolonga uns cent metres i dóna lloc a diverses construccions que fan servitud de corral.

3h. 45- Molí d’en Vilar, en el qual es mol blat i es produeix electricitat. És format per un cos d’edificis, situat entre el riu i el camí. Aquest passa per sobre la sèquia que acondueix el caudal per a la grossa roda hidràulica, que dóna força al molí.

Es deixa aquest endarrera i, a banda i banda del camí, s’extenen conreus, precursors del poble de Margalef. Es fa una gran recolzada per salvar el barranc de les Ganyes, arran del corrent del qual, es troba el camí que puja a Serra La Llena, vora la Venta.

4h. 10- MARGALEF. S’entra a la vila per un estret i pintoresc carrer, l’una banda del qual és formada pel cingle; les cases són a l’altra. Compta amb 598 habitants i està situat a 378 m. D’altitud. Dintre de poc posseirà una carretera que el lligarà amb la resta del Priorat i amb el Camp de Tarragona i que anirà a trobar, dalt la Serra La Llena, la de les Garrigues. Margalef dista una hora d’aquesta darrera població. Els seus encontorns són abruptes; arreu penyarals i esquius endorrials. Aprofita, pel conreu, les terres de la vora del riu Montsant i els declius suaus de les barrancades. L’extensió més gran del terme és, però, roca viva. La vila no ofereix altre interès que el seu aire molt típic. Sembla que va ésser fundada a la Reconquesta, puix que en 1200 el rei Pere el Catòlic dóna el lloc de Margalef a l’Església de Tortosa.

En sortir de la població es travessa el riu mitjançant dos ponts de pedra. Als tres minuts es deixa, a la dreta, el camí del cementiri i es va guanyant alçada entre oliveres i vinya. A un quart escàs es travessa l’aigua corrent que solca la fondalada de Sant Salvador. Cinc minuts més i es troba, a poca distància del camí, el mas del Morerar. Després es passa dessota el grandiós abalmament anomenat Cova de la Roba i se segueix ascendint fadigosament. Es domina l’esplèndida barrancada de Sant Salvador, semi-circumscrita d’espadats i amb abalmaments arreu. Als set minuts de la Cova de la Roba s’albiren, al fons de la barrancada, dues enormes rocasses entre les quals salta el torrent. Es passa per dessota de la Cova del Carbó, concavitat de grans proporcions, i s’afiguren, tot seguit, els xiprers de l’ermita de Sant Salvador. La vegetació és d’allò més ufana i ho cobreix tot, llevat dels blocs enormes que sobresurten arreu i els cingles que fan la mitja rodona. Es passa arran d’una balma que fa servitud de corral i als dos minuts s’és a l’ermita.

5h- Sant Salvador, curiós ermitatge edificat dins una gran balma, en el cingle del Montsant, a 700 m. L’indret té una gran bellesa. El panorama que domina és extensíssim; el presideixen les poblacions de Maials, La Granadella i Llardecans; Serra La Llena i els contraforts ponentins del Montsant els quals tenen un to blavós cendra, amb grans taques roges en els espadats que s’enlairen pertot.

Als tres minuts d’aquest bell ermitatge, hi ha l’abundosa font i la plaça. De damunt de la font arrenca el viarany de la serra, que mena a la carenada del Montsant. Cal agafar el que travessa la plaça i s’adreça a ponent. De primer, planeja, però aviat puja, dreturerament, per dins l’atapeïdissa vegetació de l’obac. S’afigura el Pirineu per damunt de Serra La Llena. Després es veu, en el fondal que rega el riu Montsant, la població de La Bisbal. A cada recolzada s’albira una novella i encisera perspectiva, damunt l’entrincada trunyella de serres que apareix coronada per la blancor de les neus pirinenques. Es veuen unes ruïnes, en un collet, les quals poden servir de fita guiadora. Als trenta minuts de Sant Salvador, s’assoleixen les ruïnes del mas del Serrador, al marge del camí que puja de Margalef, evitant la marrada de l’ermita. El mas del Serrador dista quaranta cinc minuts de la vila.

Es travessa el collet del Serrador i canvia el panorama. Es veu La Bisbal al capdavall del sot i, enllà, tota la conca catalana de l’Ebre amb un oneig immens de muntanyes. Les aigües de l’Ebre brillen a bocins.

La vegetació, entorn del camí, desapareix gairebé totalment, però una tal pobresa és sobredament compensada per la supèrbia excepcional del paisatge. Se segueix el contorn de la vall anomenada Montsant de Navàs. Més tard, la vegetació apareix de nou. Als quinze minuts del mas del Serrador es troba el collet de Boca d’Infern, des del qual s’atalaia un camí carreter, que puja de l’ermita de la Foia vers el mas de l’Estrem. A un minut del collet, es deixa, a l’esquerra, un camí que va a trobar la susdita carretera. En una mena de nou collet, es deixa, a l’esquerra, un altre camí que duu a unes coves de bestiar i es davalla precipitadament fins al camí carreter del mas de l’Estrem. S’assoleix aquest camí als deu minuts d’haver deixat el coll de Boca d’Infern i es continua per ell, davallant sempre. En entrar a la petita vall de la Foia es passa arran d’un tallat de roca. L’estratificació es mostra totalment redreçada donant singulars formes d’erosió. De sobte, hom descobreix, darrera un bloc dret, la petita ermita de la Foia.

6h. 35- La Foia, dedicada a la Verge de les Neus, presidint una placeta. Dessota del marge, que manté aquesta enlaire, neix una font, famosa en la rodalia per la qualitat del seu caudal. Aquesta ermita està a 622 m. D’altitud. De la Foia arrenca un ample camí que guanya un veí collet i que, davallant per la banda oposada, mena a Cabacés. Es té enfront la muntanya de Sant Pau de La Figuera. En entrar a Cabacés es troba l’ermita de Sant Joan.

Font: Les muntanyes de Prades, el Montsant i Serra la Llena, per J. Iglésies i J. Santasusagna, Reus, 1929.

PARRÒQUIA

Festes jubilars en honor de la Mare de Déu de les Neus

Mn. Josep Garcia

En motiu de l’any jubilar de 2000 el Consell Parroquial ha organitzat "la Baixada" de la Mare de Déu de la Foia al nostre poble.

Volem que aquesta baixada sigui una celebració joiosa de l’amor de Déu que en aquest any jubilar se’ns dóna sense mesura, molt especialment en aquesta gràcia jubilar en la què se’ns ofereix guanyar la indulgència plenària.

El dia 5, festa de la Mare de Déu de les Neus, nosaltres celebrarem el dia jubilar de la parròquia a l’ermita de la Foia, en el qual podrem guanyar aquesta gràcia si complim les condicions establertes (confessió sagramental, participació en l’eucaristia i peregrinatge), una indulgència que ens esborra la pena dels nostres pecats.

Nosaltres, els de Cabacés, ho volem fer guiats de la nostra Mare Maria, per això hem organitzat la baixada de la Mare de Déu al poble. Que aquests dies anteriors a la festa ens ajudin a preparar els nostres cors per rebre la gràcia jubilar. Tot allò que farem aquests dies ha de ser una exteriortizació d’allò que portem en el fons del nostre cor. Per això us animo a guarnir els carrers per rebre la Mare de Déu, però sobretot que netegeu els vostres cors per poder rebre aquest amor de Déu.

Nota: tots els dies a les 22.00h. hi haurà confessions a l’església per poder guanyar la indulgència plenària

JUSTÍCIA

Feta la llei... coneixem-la

El Codi de Successions

Francesc Prats

Avui, de la Legislació Civil Catalana ens ocuparem del Codi de Successions

actualitzat amb la Llei 40/1991, de 30 de desembre. Conté 396 articles.

Com compendreu no podrem veure tots els casos, però si, algunes diferències amb el Codi Civil que obligatòriament s’aplica a tothom que tingui el Veïnatge Civil Català.

El cas de la successió testada davant de notari sembla la més recomanable, i només val unes 6.000 pts. Es pot fer a partir de 14 anys i pot estalviar molta feina, despeses i disgustos, a més de poder rebre assesorament legal.

Si es fa a Catalunya els notaris ja tenen en compte els requisits legals, com pot

ser el nomenament d’hereu o hereus que, si no es fes, invalidaria el testament, (exceptuant els subjectes al Dret de Tortosa).

Si es fa fora ,serà convenient advertir que es pertany al Veïnatge civil Català.

Es pot optar també per portar el testament en un sobre tancat davant del notari, afirmant que contè el testament escrit per ell mateix i signat. Seguidament el notari escriurà el seu nom al mateix sobre amb una diligència i el protocolitzarà amb indicació del dia i hora. Aquest sobre només es podrà obrir trencant el paper una vegada difunt el testador.

També es podrà fer davant el rector amb dos testimonis .

En aquest cas el rector el portarà el més aviat posible davant del notari més

pròxim a la localitat per protocolitzar-lo, o bé el podrà guardar a l’arxiu fins que el testador li digui que ho faci. Una vegada difunt el testador, els interessats podran demanar la còpia que obligatoriament el rector haurà de procedir a protocolitzar abans d’entregar-la.

A partir dels 18 anys també es pot optar per el testament hològraf, que consisteix en escriure amb la pròpia mà el testament, salvant amb la seva signatura qualsevol esmena o paraula ratllada. També es imprecindible posar el lloc, mes, dia i hora. L’omisió de l’hora no l’invalidarà si aquell dia només s’ha fet un testament.

Perquè aquesta forma sigui vàlida es presentarà davant del jutge perquè comprovi l’autenticitat i procedeixi a protocolitzar-lo abans dels 5anys comptats a partir de la mort del testador.

A Catalunya no són vàlids els testaments amb testimonis exclusivament.

En cas de les successions intestades, la Llei crida els parens del difunt segons les prioritats següents:

CODI DE SUCCESSIONS

CODI CIVIL

Fills Ascendents (o descendents per representació)

Cònjugue (no separat)

Ascendents

Ascendents (pare mare o avi)

Cònjugue (no separat)

Col.laterals fins a 4art. grau. Col.laterals fins a 4art.grau

Generalitat de Catalunya

Estat Espanyol

El grau més pròxim exclou el més llunyà.

El dret de representació només s’aplicarà als fills del causant sense limitació de grau i als fills del germà, però no s’estén als seus decendents.

En cap cas es perdrà l’usdefruit vidual.

A cada generació li correspon un grau i són per línia directa quan descendeix un de l’altre (pares o fills 1er. grau) i són col.laterals quan vénen d’un tronc comú (germà 2º grau, oncle o nebot 3er. i finalment cosí 4art. grau.

ECONOMIA

Les stock options

Què són les famoses "opcions sobre accions"?

Generen algun tipus de conflicte moral aquests incentius econòmics?

El següent article ens respon aquestes preguntes

Juli Vilalta

Darrerament hem sentit a parlar molt sobre les anomenades Stock Options, gairebé sempre amb diferents criteris: si són un invent diabòlic, una cosa fantàstica o fins i tot que algú roba tot el que pot i més.

En primer lloc, caldrà definir què és una Stock Option. Així doncs, veurem que és una OPCIÓ. Suposem que el club de futbol Z pensa que el jove jugador X que està militant en el club B té un gran potencial esportiu, és a dir, pot ser un "crack" quan maduri. El club A no el necessita en aquest moment, però voldria tenir aquest dret a comprar-lo més endavant, posem per cas dintre de dos anys i a un preu raonable, diguem que 1000 milions. El club B pensa que no valdrà tants diners, però està disposat a vendre’l a canvi d’una prima de 100 milions, que cobraria ara. Passats els dos anys el club A el pot comprar per 1000 milions si el xicot ha arribat a ser un "crack", i altres clubs poden pagar per ell, per exemple, 4000 milions. També pot passar que no exerceixi l’opció i perdi els 100 milions de la prima. Hi ha alguna cosa injusta en aquest tracte? No, en principi. El club que compra l’opció espera fer negoci, pagant 1000 milions per un jugador que en pot valdre fins a 4000, però també pot perdre els 100 milions si el jugador no és una primera figura. Què vol dir una opció sobre accions? Doncs pagar una prima per poder comprar més endavant les accions a un preu determinat. El mateix cas que el del jugador, el mateix cas de moralitat financera. Això cal traslladar-ho a la remuneració dels directius de les grans companyies. Suposem que vostè ha estat fitxat com a director general d’una gran empresa que, a més del sou, li ofereix el dret a comprar opcions sobre accions de l’empresa. Suposem que dintre de 5 anys podrà comprar 10.000 accions que avui a preu de mercat valen 1000 Ptes cada una. Li cal, però, pagar una prima de 120 Ptes per acció, o sigui 1.200.000 Ptes. L’oferta de l’empresa val avui 10 milions de Ptes, però no li donen res si no que caldrà que esperi 5 anys. Si passat aquest temps les accions valen 4.000 Ptes cada una, pagarà 10 milions per les accions que valen al dia següent 40 milions i que vostè ja es pot vendre. Bon negoci, oi? Si pel contrari valen 900 Ptes, no exercita l’opció i no guanya ni perd res. Cal dir que la prima de 120 Ptes és pagada per la pròpia empresa que l’ha contractat.

Què es pretén amb això? Evidentment, que vostè posi tot l’esforç, coneixement, treball, etc per augmentar la capacitat de generar beneficis de l’empresa. Queda compromès amb els objectius de l’empresa durant aquests cinc anys. Li cal doncs tenir èxit, ja que és la manera que si l’empresa guanya molt vostè també guanyarà molt. En principi no sembla injust ni poc ètic, sinó que és una forma d’estimular el treballador posant-li la pastanaga al davant perquè corri sempre per agafar-la. D’altra banda la generació de valor de l’empresa implica que en pujar el preu de l’acció, els accionistes també hi guanyin més.

Altra cosa és que pensem que són massa diners per l’esforç efectuat, i l’home del carrer pensa que hi ha quelcom d’injust en tota aquesta juguesca. Considerem que avui dia no es valora el treball d’un obrer manual que pot guanyar uns centenars de milers de pessetes al mes, sinó que valorem i estem disposats a pagar el que calgui per l’actuació d’un cantant famós o de l’esportista de moda. Això ven, i el mercat o el màrqueting ho sap.

Hi ha alguna cosa dolenta en fer-se ric? No, sempre que sigui d’una forma honrada, i en aquest cas ho és. No han robat res a ningú. El servei que facin d’aquests diners és un problema d’ells amb la seva consciència.

En resum: les stock options no són en si mateixes injustes, encara que cal considerar que poden suposar l’incentiu d’una determinada conducta dels beneficiaris de les mateixes que generi una menda de persones que no ens agradaria tenir.

ENTITATS

El coordinador general de Ceradai de Catalunya exposa les propostes d’activitats que vol promoure l’entitat

Josep Maria Ferran

Ceradai sol·licita que l’Ajuntament de Cabacés l’insereixi en les seves pàgines web. Per ara Ceradai de Catalunya surt en Internet en tres camps: Benestar Social de la Generalitat de Catalunya (http://www.gencat.es/entitats/ceradai.htm), Unesco i l’Aleixar com a entitat del poble (Ceradai-Marià Manent). Per tant, agrairia en el que sigui possible que s’insereixi dins del poble de Cabacés a la pàgina web del Consell Comarcal del Priorat i en les adreces en què es trobi Cabacés, a Ceradai (Oficina de Voluntariat Mossèn Joan Masip) com a entitat del poble.

Ceradai està dins de la Federació Catalana de Voluntariat Social i és reconegut com a centre associat a la Unesco. Aprofito l’ocasió per compartir l’alegria que suposa que el passat dia 14 de març, Ceradai de Catalunya passés a ser membre de la Federació Catalana de Voluntariat Social, i el passat dia 15 d’abril vàrem presentar a Barcelona el nostre programa dins de Catalunya i els Països Catalans (Andorra, Sud de França, València i Balears). També el passat dia 11 d’abril vàrem rebre el reconeixement per part de la Unesco com a Ceradai-Institut com a institut d’ensenyament superior en formació permanent del professorat d’acord als principis de la ONU.

Enguany, de forma intensiva, les activitats s’han centrat a Tarragona, mercès a la col·laboració de la Direcció General d’Acció Cívica. Hem actuat també a Barcelona en l’Associació Pedagògica Rosa Sensat i a Girona en cursos de cara al professorat.

Quan estigui en marxa el futur Museu Municipal de Cabacés i es tinguin tríptics i díptics de promoció cultural i turística, Ceradai de Catalunya publicarà la Guia Ceradai dels Museus i dels Indrets d’interès educatiu de Cabacés, organitzarà cursos de formació permanent del professorat i divulgarà els tríptics dins del seu àmbit d’actuació dins dels Països Catalans, Europa i fins i tot Hispanoamèrica.

Mentrestant Ceradai col·laborarà en els treballs de recerca històrica i en el seu profit turístic i didàctic de recursos arqueològics i arquitectònics del poble i el seu terme municipal, seguirem organitzant conferències i actes culturals, seguirem en l’arxiu de recursos històrics de cara al museu i promourem el campionat d’escacs i el taller infantil d’expressió i de jocs de taula.

Estem fent gestions per agermanar-nos amb entitats dins de Catalunya com de França; ara tenim contactes amb Montpellier.

En el passat Consell Social de Ceradai de Catalunya es va aprovar que de cara a organitzar activitats educatives per a menors de 18 anys, hauran de ser organitzades per la Generalitat, els Consells Comarcals o Ajuntaments i preferentment coorganitzades amb Associacions de Pares i Mares d’Alumnes d’escoles o d’instituts, amb la finalitat d’implicar-los amb més participació activa i cohesió social.

Ceradai de Catalunya, amb el seu personal voluntari, dirigirà les activitats educatives i posarà la tasca tècnica sense cap remuneració pel treball de voluntariat en l’elaboració de la publicitat (cartells), dels materials per a dur a terme les activitats, les dirigirà i executarà i les avaluarà. Les entitats organitzadores s’encarregaran d’assumir la convocatòria, d’informar sobre l’activitat i definir les normes, de facilitar els recursos necessaris i d’avaluar externament cada activitat o en el seu conjunt.

Per tant, de cara a l’organització del campionat d’escacs de l’estiu d’enguany i del taller infantil d’expressió i de jocs de taula, el qual se centrarà en la justícia de la Baronia de Cabacés, es proposa el següent: Invitar l’APA de Cabacés per a la seva coorganització amb aquest Ajuntament. L’espai pot ser la sala de la Societat Recreativa, però cal tenir en compte que fins a les 9 de la tarda a l’estiu no s’obre el local. Fer una relació de recursos necessaris que serà adreçada més detalladament en el mes de juny. Pel que fa a la petita obra infantil sobre la justícia de la Baronia, es demanarà roba als pares per representar els papers amb els seus respectius vestits. La representació, començant el taller el mes de juliol, es pot dur a terme pel Nadal del 2000 o per Sant Blai del 2001.

ARQUEOLOGIA

Excavacions al monestir de Santa Maria de Vallclara

Prudenci Masip, Carles Prats i Joan F. Robles

El monestir que l’orde religiosa de Prémontré fundà a Cabacés el 1149 és el vestigi arqueològic més ben documentat de la nostra vila, ja que la carta de fundació, la de renúncia dels monjos d’aquest cenobi en benefici del bisbe de Tortosa i l’acta de confirmació d’aquesta donació a la seu tortosina per part del comte Ramon Berenguer IV es conserven a l’Arxiu Capitular de Tortosa (ACT) i han estat publicades en diverses ocasions¹.

El comte Ramon Berenguer IV va donar el lloc d’Avincabacer –com anomenaven el nostre poble a mitjan segle XII- als monjos premostratesos com a agraïment pel seu ajut en el setge de Tortosa contra els sarraïns, i en prengué possessió l’abat Esteve. El dit Esteve era abat del monestir de Santa Maria de Flabemont o Mont Flavon (a prop de Toul, a la regió francesa de Lorena), i fundà el monestir de Cabacés, on hi deixà els monjos que havien vingut amb ell de la seva terra. Tanmateix, l’abandó de l’edifici des del 1158, quan la comunitat de canonges que l’havia bastit deixà la fundació per considerar que el lloc "no és a propòsit per a l’establiment de l’orde premonstratès"², sense que els documents no donguin cap altra explicació sobre les causes d’aquest abandó i, sobretot, l’expoli que patiren els seus murs per part de la gent que habitava el poble, van fer que a principis del segle XX només quedessin dempeus els murs exteriors de l’edificació i algunes de les parets de distribució interiors. El desmantellament definitiu de l’edifici es produí el 1933, quan sobre el solar que ocupava, i sobre un cementiri contigu, hom hi bastí l’actual edifici de les escoles públiques, tot aprofitant per a la seva construcció les pedres d’aquella edificació romànica. D’aleshores ençà d’aquell antic monestir de la Reconquesta només ha restat a la vista un mur al sudoest del que avui és el pati de les escoles, i si s’ha conservat encara és gràcies a què fou aprofitat com a paret d’una casa del carrer Beat Joan d’Organyà.

De la distribució interior del monestir en sabem ben poca cosa, i és prou difícil intentar endevinar com eren les seves estances i quina funció rebia cadascuna. Per sort nostra, el 1918 l’erudit local Delfí Navàs donà notícia de l’estat de conservació de l’edifici i de les mides del seu perímetre, així com també de les distribucions interiors que encara s’intuïen. Segons Navàs, fins el 1870 encara hi havia quatre o cinc arcs de pedra picada on ell suposava que hi havia d’haver l’església del monestir, i fins el 1887 hi hagué una gran portalada de pedra encarada al nord³.

La tradició popular ha volgut anomenar aquest monestir com "el castell"⁴, i fins s’ha arribat a creure que fou bastit sobre un castell anterior a la Reconquesta. La lectura dels documents relacionats amb aquesta edificació, però, desmenteixen aquesta creença, ja que enlloc no s’esmenta l’existència d’aquest castell anterior sobre el que s’ha pretés que es bastí el monestir. A la carta de fundació del monestir (25 d’abril del 1149) s’hi llegeix que Ramon Berenguer IV dóna a l’orde de Prémontré i al seu abat Esteve "el lloc que abans s’anomenava Avincabacer ... amb tots els termes, possessions i terres circumdants"⁵. El document de donació que els monjos premonstratesos feren del monestir a la seu de Tortosa (27 de desembre del 1158) només esmenta "el lloc de Vallclara, és a dir, el que abans s’anomenava Avincabacer ... amb les seves pertinences"⁶, sense dir res de cap castell anterior. I finalment, l’acceptació que Ramon Berenguer IV feu de la donació del monestir al bisbe de Tortosa, només parla del "lloc d’Avincabacer"⁷. Tanmateix, el 1266 es va signar un pacte entre el bisbe de Tortosa i el seu capítol catedralici pel qual el prior de la catedral de Tortosa i el seu capítol tindrien el "castell de Cabacés"⁸. Aquesta és l’única referència a l’edifici que ens ocupa referit com a castell i no com a monestir en un document original, però cal tenir en compte que el document es va fer més de cent anys després de l’abandó de Santa Maria de Vallclara, i per tant és probable que no es conservés memòria del que havia estat aquell edifici o, en tot cas, s’hauria pogut modificar i adaptar com a petita fortalesa després de l’anada dels monjos. Així doncs, la documentació no permet afirmar l’existència de cap castell anterior sobre el que es bastís el monestir, i hem de pensar que aquest fou alçat de nova planta.

Degut a l’enderroc gairebé absolut de l’edifici, no hi havia altres dades sobre el monestir que permetessin de fer-ne una recostrucció ideal que la descripció i les mides que ofereix Delfí Navàs a la seva obra, ja citada. Ara bé, calia corroborar aquelles informacions per poder dibuixar el plànol del que fou l’edifici, i davant aquesta necessitat decidírem dur a terme una excavació arqueològica per tal de localitzar possibles vestigis, que es realitzà el mes de maig de l’any 2000. El sol fet de l’excavació ja suposava un problema, ja que les escoles ocupen gran part de la zona que en altres temps ocupava el monestir premonstratenc, i això impedia d’excavar en aquella àrea. Com a problema afegit, una altra zona molt gran, ara pati de l’escola, està encimentada, la qual cosa dificultava sobremanera qualsevol projecte d’excavació en aquell lloc. Per fi, la presència d’uns vestigis d’un llenç de mur empotrat en el marge sobre el que actualment s’assenten les escoles ens decidí a dur a terme l’excavació en aquell lloc.

La zona excavada, d’una àrea de 8x2 metres, es troba al primer tram del Camí del Mulo venint del carrer Beat Joan d’Organyà (l’Era de Dalt), a la primera feixa de la partida anomenada Les Feixetes, just al llindant d’aquesta feixa amb el primer hort que es troba pel Camí del Mulo en aquella direcció, i tocant al marge de la part del darrera del pati de l’escola, a 23’53 metres de distància (en línia recta seguint el referit marge) de la paret de l’últim edifici del carrer Beat Joan d’Organyà per aquella part, justament el mateix edifici adossat a l’únic mur conservat del monestir. A continuació presentem els resultats de l’excavació d’aquesta àrea.

El registre arqueològic es compon de dos sectors:

A) a la vista, ocult només sobre una espessa capa de vegetació que fou retirada, i

B) amb continuació soterrada i punts d’aflorament a la superfície.

El primer sector (A) es troba empotrat al marge ja anomenat del pati de l’escola, mentre que el sector B s’estén a 1’30 metres a partir de la paret del marge endavant, amb una longitud total de 7’41 metres, direcció nordoest-sudest.

A la part B del registre arqueològic hi hem distingit un total de tres nivells estratigràfics:

Nivell I. Nivell superficial, de matriu sorrenca i coloració grisosa, amb gran quantitat de fracció grossa, que va des d’elements de 20 cm. fins a petits còdols. Aquest nivell té un fort component orgànic i és molt carbonatat. Incorpora material arqueològic modern, i alguns elements antics, provinents de la degradació de la paret de la part A. Hi ha fragments de terrissa, residus plàstics de no més de 20 anys d’antiguitat i, entre ells, fragments de teula desgranats de la part A. També ha produït fragments d’ossos humans, provinents de l’antic cementiri que ara es troba sota la part més septentrional del pati de l’escola, i hi hem localitzat minerals no presents a la contrada, com llicorella i pedra d’Alcover. El seu punt de màxima profunditat és d’uns 20 centímetres, i se superposa al sector B del registre arqueològic, que aflora a la superfície a 1’7 metres de distància de la paret que configura el sector A. Es troba cobert d’una espessa capa de vegetació herbàcia. El Nivell I té una antiguitat de 67 anys en el moment de l’excavació, ja que només s’ha acumulat a partir del 1933, quan les restes localitzades foren desmantellades fins el remanent que hem localitzat. Tant el material arqueològic que conté com els minerals no autòctons hi han estat dipositats per l’acció humana durant aquests 67 anys (sobretot residus de l’escola), deixant de banda els materials desgranats del sector A, que pel seu origen tenen una antiguitat superior.

Nivell II. Es tracta d’un nivell de coloració marró clar i textura sorrenca amb un fort component de fracció grossa. Terra de cultiu roturada del camp adjacent al jaciment. Es confon amb el Nivell I entre els 1’7 i 2 metres de distància de la paret del sector A. Se superposa al Nivell III.

Nivell III. Nivell sobre el que s’assenta el sector B del registre arqueològic, compost de terra argilosa i tapàs, a uns 40 cm. de profunditat des del punt més elevat de la superfície del Nivell I. Arqueològicament improductiu en l’àrea excavada.

Es tracta d’una estructura constructiva a base de carreus tallats i irregulars amb preeminència dels darrers, d’una sola filada al sector B, que configura el fonament de l’ala més septentrional del monestir premonstratenc. La base amida 7’41 m. de llarg per 1’3 m. d’ample a partir de la paret del sector A, integrada al marge. Els carreus treballats es troben només a les cantoneres, i són només tres, i els tres presenten marques de picapedrer anàlogues a les presents en altres carreus de la mateixa edificació, la qual cosa prova la pertinença a la mateixa estructura i data el fonament en 851 anys d’antiguitat en el moment de l’excavació. Els carreus cantoners es troben units per una filada de carreus irregulars, tant entre ells com fins a la paret de marge de la zona A, i el clos està replet de morter. El morter continua per la zona A, fins a una alçada màxima de 1’30 metres, mentre que a l’extrem més meridional de la zona A s’alça, en base a la zona B, un fragment de mur de carreus tallats (quatre peces) d’un metre a partir del punt més alt de la zona B per 80 cm. d’amplada. En acabar el morter comença un altre nivell de filades de pedra irregular, datables el 1933, quan s’anivellà la terrassa que sosté el mur on s’hi troba empotrada la zona A per construir-hi les escoles.

Els carreus regulars de la base de la zona B tenen només treballades les seves cares exteriors, mentre que les interiors resten irregulars. El fet que els carreus irregulars tinguin la mateixa aliniació que els carreus amb les cares exteriors treballades indica la presència només de carreus treballats a les cantoneres del mur i descarta la possibilitat d’una altra filada de carreus tallats davant de la present.

En conjunt, es tracta del fonament del mur de contenció sobre el que s’alçava l’edificació més septentrional del monestir de Santa Maria de Vallclara, i l’hem pogut identificar amb tota certesa a partir d’una fotografia dels anys de 1920 que enregistra la façana de ponent del monestir. Quan el 1933 es van construir les escoles al solar que ocupava el monestir, aquest mur, que sobresortia del mur principal de l’oest del monestir 1’7 metres, va ser rebaixat fins al nivell de superfície d’aleshores (l’actual Nivell II de la seqüència estratigràfica) i tallat fins a aliniar-lo amb el mur principal. A la zona A s’hi troba el morter original que emplenava el mur de contenció, seguit de filades noves a sobre d’ell de pedra irregular.

L’excavació de 50 centímetres a partir de l’extrem sudoest dels vestigis localitzats i arran de la paret d’on sobresurten han permès confirmar que aquesta encara conserva el fonament original de tot el mur occidental del monestir, clarament distingible perquè es compon de carreus irregulars lligats amb argamassa, que contrasten amb les filades superiors del marge, a base de pedres també irregulars però sense relligar.

Suposem que el mateix 1933, després d’extreure del mur tots els carreus regulars aprofitables per a bastir el nou edifici de les escoles, el mur es va refer amb pedra irregular car és l’obra de contenció del pati.

Fins la data de l’excavació, les úniques mides del perímetre del monestir que coneixíem eren les que el 1918 publicava Delfí Navàs a la seva obra: "Te lo monastiri dit avuy castell, 22’70 metros per la part de solixent y 23 metros llum per la part del mitjdia dividintse en dos parts: una que te 7’70 metros ample y agafe de cap á cap en la de sol ponent y’s diu que ere la iglesia y fins cap als añs de 1870 encara hi havie cuatre ó cinc arcs de pedra picada, la cual pedra junt ab la de les cantonades serví per fer la séquia de pedra del carré Maijó que’s construhí sent batlle lo señó Ramon Vendrell Arbonés. La part restant del que se ha señalat per iglesia no’s compren com estave edificada per no existi mes que les parets que tenen 5 pams de ample y la que done a sol ixent 40 pams alt, seguin les demés al nivell de aquesta fetes de pedra y argamasa y sobre de aquesta havie feta una grossa tapia.

"Tant en la part que dihem iglesia com en les demés, á una alsaria natural, hi ha forats com espilleres de pedra picada á modo de espillera en les cuals encara’s veu a cada una cuatre petits golfos que devien sostindre algun arma de defensa ó tanca.

"Ademés frente al carré de entrada hi ha unit un altre cos de 4’70 metros ample per 9’20 metros de llarg que sobre surt de la paret del occident 1’80 metros y es mes alta la paret que les altres constituint part dels baixos, un gran trull; havenhi á bastanta alsaria una finestra de pedra picada amb una columneta al mitj á estil moro.

"En 1887 lo señó Tomás Amorós Miró, comprà al Estat aquet castell y desde les hores ha desaparegut pera usos particulars, la gran portalada de pedra picada que mirave de cara al Nort."⁹

Més endavant, ja al 1999, Joan Vall Masip publicà un plànol aproximat de la planta del monestir tal com recordava haver vist les restes¹⁰. Tot i això, l’única manera de tenir unes dades fiables al respecte era localitzar els extrems de l’edificació per poder disposar de les mesures exactes per tal de dibuixar-ne el pla. De les quatre principals cantonades que tingué l’edifici, i gràcies a l’excavació realitzada, ara en coneixem tres:

La primera és la pertanyent a l’única paret que encara està dreta, la segona correspon a l’àrea excavada, i de la tercera n’hem confirmat l’existència gràcies a una altra fotografia dels anys de 1920, i es trobava a la cantonada del mur de les ara escoles entre el carrer Major i l’Era de Dalt (C. Beat Joan d’Organyà). Observant bé la fotografia, s’aprecia com sobre el mur que encara hi ha s’hi alçaven les parets.

Això fa evident que tot el monestir estava edificat sobre una terrassa que anivellava el terreny. La reconstrucció del pla que proposem l’hem confegida entre les mesures que hem pres dels vestigis encara existents i les que dóna Delfí Navàs. Al plànol, les parets les mesures de les quals no hem pogut confirmar es troben dibuixades amb línies de punts, i per elles oferim la longitud que mesurà D. Navàs el 1918.

El plànol que hem pogut dibuixar gràcies a aquestes investigacions és molt similar al d’altres monestirs premonstratesos.

Ara com ara és impossible de saber amb exactitud com es distribuïen les estances del monestir, i l’excavació de la zona es presenta complicada pel gran gruix de ciment armat que cobreix gran part de l’àrea on hi ha els fonaments d’aquestes parets interiors. Al plànol de la figura 16 hi hem marcat amb línies de punts les parets que descriu Navàs a l’interior del recinte, i certament a la paret del sud que encara es conserva s’hi veu l’arrencada d’un mur de distribució. Tot i això no sabem on es localitzaven les obertures que comunicaven les habitacions, i de moment hem de descartar de dur a terme l’excavació que podria confirmar-ho pel problema que ja hem comentat del sòl de ciment.

De totes formes, la documentació ens aporta algunes dades que ens permeten com a mínim de deduir amb quines estances comptava el monestir. A l’acta de fundació llegim que els canonges havien d’aixecar "in honore Dei ecclesiam et abbatiam ... et ibidem oratoria", és a dir, una església i abadia, i un oratori¹¹. Que l’església i l’oratori eren edificis diferents i separats ho prova la façana romànica que aparegué durant la restauració de l’església de Cabacés el 1995, que amb tota seguretat es tracta de l’oratori que esmenten els documents. Així doncs, el monestir també havia de tenir una església integrada en el seu recinte. Els estatuts premonstratesos especifiquen el mínim d’estances necessàries que ha de tenir una fundació, sense les quals no es pot establir la comunitat: "nisi instructis prius his officinis: oratorio, dormitorio, cella hospitum et portarii"¹², és a dir, oratori, dormitori, hospital i porteria, i a més haurem de suposar que refetor¹³. Per consegüent, és lògic que el monestir de Santa Maria de Vallclara comptés amb totes aquestes dependències, a més d’un claustre al voltant del qual s’organitzaven totes.

La ubicació de l’església dintre del monestir ha estat un altre tema discutit. De nou segons l’utilíissim text de Delfí Navàs, aquesta s’hauria pogut trobar on ara hi ha l’únic llenç de mur conservat on, a més, segons explica, a principis de segle encara hi havia quatre o cinc arcs de pedra dempeus. Però cenyint-nos al plànol que hem pogut dibuixar gràcies a les fotografies conservades i a les excavacions, aquest no sembla el millor emplaçament per a l’església. Si observem els plans dels altres monestirs premonstratesos, comprovarem que l’església sempre se situava en una posició destacada del cenobi, i no emmarcada en el seu perímetre, com hauria d’estar si donguéssim crèdit a la ubicació que en fa D. Navàs.

És per això que creiem que la zona excavada es correspon a la ubicació de l’església del monestir¹⁴. És probable que entre els sectors B i C hi hagués una porta que els comuniqués, per accdedir a l’església des de les habitacions del monestir, i el claustre, de reduïdes dimensions, com tot el conjunt, es trobaria al sector A.

Coneixem poc l’ornamentació de què gaudia el monestir premonstratenc. Tampoc no s’han localitzat restes d’iconografia. Sembla ser que l’única expressió artística es reduïa a elements arquitectònics més treballats que la resta, i són pocs els que ens han arribat: vuit permòdols a la paret encara conservada, un permòdol doble avui desaparegut i un element de difícil identificació que sembla part d’un fris o llinda, també desaparegut. Pels voltants del que fou l’edificació, també hi ha alguns carreus encoixinats que potser hi tenen l’origen. Desaparegueren la portalada de pedra picada i la finestra partida per una columna de què parla Delfí Navàs.

Pels carrers de Cabacés sí que hi ha carreus ornamentats amb relleus, però corresponen a una altra edificació anterior.

-BACKMUND, Norberto: Monasticon Praemonstratense, Strauberig, 1956, 3 vols.

-BIETE FARRÉ, Vicenç: Toponímia de Cabacers, Barcelona 1983.

-BIETE FARRÉ, Vicenç: Cabacés, documents i escrits, Ajuntament de Cabassers, 1985.

-BIETE FARRÉ, Vicenç: Cabacés, un poble al peu del Montsant, Ajuntament de Cabacés, 1991.

-Catàleg de monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona, 1990

-Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995, vol. XXI.

-LÓPEZ DE GUEREÑO SANZ, María Teresa: Monasterios medievales premonstratenses. Reinos de Castilla y León, Junta de Castilla y León, Consejería de Educación y Cultura, Salamanca, 1997, 2 vols.

-NAVÀS, Delfí: Descripció histórica, física y política de Cabacés, Reus 1918.

-O’CALLAGHAN, Ramon: Episcopologio de la santa iglesia de Tortosa, Tortosa, 1896.

-VALL MASIP, Joan: Cabacés, el meu poble, Valls 1999.

En primer lloc, volem agrair al senyor Lluís Masip Seró, propietari dels terrenys on es localitza el jaciment excavat, la seva autorització per dur a terme la investigació en la seva propietat, així com també a l’Ajuntament de Cabacés la seva aprovació per fer l’excavació.

També agraïm l’ajuda prestada pel senyor Josep Ferré durant els treballs d’excavació.

Maria del Carme Gener

Modest Gener va néixer a Reus el 1914 i va morir el 1983 a Bata, a Guinea Equatorial. La seva obra és plena de sensibilitat, on es pot palpar la pulcritud i la bellesa on es fa palès el testimoni del seu noble gust, i reflexa una intencionalitat manifestadament realista i narradora, que li ha permès de situar-se dins de la tradició de l’escultura realista catalana amb ple dret dins el nostre temps i li assegura un destacat lloc en el nostre art contemporani.

De molt jove donà mostres de grans dots artístiques. Va estar becat amb la "Beca Jacint Barrau" per l’Ajuntament de Reus per anar a estudiar a Barcelona la carrera de Belles Arts. Per això, en fer la primera exposició al Centre de Lectura, i després de cada fi de curs, regalà una mostra de la seva producció a l’Ajuntament. Va tenir com a professors a Arnau Dunyach, Barrau, Monjo, Clarà, Mares i Otero. Participà a la Exposición de Primavera de Barcelona i a la d’Artistes Locals a Reus. Era soci de Sant Lluc i va fer la mascareta de l’escultor Pau Gargallo. Guanyà per oposició fer l’Escut de la Ciutat en pedra, per la façana del Palau Municipal de Reus, premi final de carrera Viatge per Espanya, de la Fundació Amigó i Cuyàs.

El 1936 inicià el viatge d’estudis, aprofundint a les escoles d’art de València, Múrcia, Andalusia i Castella. A l’esclat de la guerra es trobava a Sevilla, i durant aquest període rebé encàrrecs, principalment d’imatgeria i bustos. La premsa local i nacional es va fer ressò dels seus èxits. Ressaltem Nostra Senyora d’Almagro (C.R.), Sant Alfons Maria de Ligori per Tegucigalpa i els Estudis d’Imagineria a l’Escola de Belles Arts de Sevilla.

En una entrevista, Modest Gené subratllava com ell havia escollit el llenguatge del fang per a comunicar-se amb la gent. La definició no pot ser més precisa per a un escultor, i si considerem tota la seva obra ens adonarem que, efectivament, el llenguatge emprat va ser ric i ple de matisos. Va saber captar una bona porció de la contemporaneitat i això és l’èxit d’un artista.

Instal·lat a Barcelona i Reus, va participar en totes les demostracions artístiques locals, provincials i nacionals. Ve com artista o jurat, creà el Cercle Artístic de Reus, l’Aula de dibuix del natural i les exposicions El desnudo en el arte, amb conferències, etc. També va participar en comissions d’art de la fira de mostres de la província de Tarragona, i representà la seva ciutat a Lleida, Girona, Barcelona, Madrid...

El Camp de Tarragona és ple d’imatgeria religiosa. Enumerem la Selva del Camp, Valls, Vilabella, Cambrils, Tarragona, Montroig del Camp, l’Aleixar, Vinyols, Farena, la Canonja, Riudoms, Móra d’Ebre, Vilallonga del Camp... Al Priorat: Porrera, Poboleda, Marçà, Cornudella i Margalef. A la Vilella Alta hi ha un relleu d’homenatge al pintor Ramon Viñes i Viñes, al carrer Major. Al castell d’Escornalbou el bust retrat d’Eduard Toda i Güell, i a la plaça de l’Argentera el monument del Patrici. Al monestir de Poblet, a la biblioteca, s’hi troba el bust retrat de l’abat Edmond Maria Garreta. El més remarcable són les imatges al costat de la verge i d’altres al pis superior en el retaule major de Santa Maria la Reial de Poblet.

La seva producció tenia a Catalunya i a la resta de l’estat uns pròlegs també notables d’èxit fins als nostres dies: els passos de Setmana Santa de La Soletat o Ecce filius tuus de Lleida o els de Reus: Sant Crist de l’Agonia i Sant Sepulcre amb carrossa de la R.C. de la Puríssima Sang de Nostre Senyor, la Pietat, el Calvari, Crist mort a la creu... Aquí detallem Santa Llúgia, Santa Magdalena, Nostra Senyora de la Providència, el Sagrat Cor de Jesús, la Puríssima o el monument al Dr. Joan Domènech, l’escut de la ciutat, la matrona de l’equitat, les quatre parelles de caps grossos de l’any 1947 i d’altres figuratives a les fires de mostres o al museu comarcal Salvador Vilaseca i al Museu Contemporani del Centre de Lectura.

A Graus hi ha el Sant Crist, a l’altar major de la basílica de Nostra Senyora de la Pena, i al santuari d’Hostalets de Balenyà la Mare de Déu de l’Ajuda.

A l’arxiu Gené hi ha documentació detallada de moltes obres de temàtica variada (que per ser, són a Europa, Amèrica i Àfrica). Hi ha relacions de bustos de personalitats del món de la ciència, del comerç, de l’art, dignataris o caps d’estat com el de Gabon, Guinea Conacri, Cameroun, Guinea Equatorial, de França, Marroc i Sa Magestat la Reina d’Anglaterra o els reis d’Espanya.

Gené és considerat "un imatger del segle XVIII", i des del primer moment la seva obra ho demostra. No obstant, a partir dels anys de 1960 les talles són molt avantatjades i contemporànies, i porten les faccions del país les africanes (Nostra Senyora Bisila o la Mare de Déu de l’Illa, que el Sant Pare proclamà patrona de Bioko a la seva visita a Guinea Equatorial, essent l’única d’Àfrica amb rang universal).

Giné no va deixar mai l’ensenyament de les classes d’Art amb l’especialitat de dibuix linial i artístic, modelatge, etc. Però d’això i d’altres viatges d’estudi en parlarem al proper número.

COL·LABORACIONS

Josefina Masip

La moral i l’ètica és definida com la ciència de la conducta, de les accions humanes considerades bones o dolentes, així com la capacitat de mantenir-se ferm en l’actitud que es creu més pròpia i digna.

Avui està de moda la paraula "assertivitat", o acceptar la pròpia vàlua sense ferir als altres.

Aquesta matèria sempre ha anat molt unida a les religions. Donat que la religió estableix normes, lleis referents a la bondat i pautes sobre el que pot o no pot fer-se.

Kolberg, sociòleg i pedagog, mitjançant l’observació de més de 12.000 casos, ha dut a terme uns estudis en els quals ha descobert uns estadis de desenvolupament del creixement moral en les persones.

Diu que tothom al llarg de la vida va obtenint un grau de maduració moral que fa que es vagin superant els diferents estadis, assimilant uns valors que s’alguna manera es transmeten en la vida familiar, escolar i social amb la finalitat que cadascú elabori la seva pròpia escala i valors i actui en conseqüència a la mateixa. Els estadis que presenta són els següents:

1- Heteronomia: no existeix consciència, cal ensenyar-la, de tal manera que els nens i nenes fins als 5 anys no saben el que està bé i malament; poden anar a una botiga i agafar les coses i no saben que això és robar, poden esgarrapar a la mare i no saben que això pot produir un mal a l’altre, poden trencar un objecte valuós pel fet que arribi un estímul a la seva oïda.

2- Egoïsme mutu: és quan comencen a descobrir que hi ha regles i normes i que s’han d’aplicar per poder funcionar. En aquesta etapa, fins als 12 anys, s’aplica la llei de Talió: "no et deixo això, perquè tu no em vas deixar allò", "t’invito a l’aniversari si tu m’invites al teu".

3- Expectatives interpersonals: és l’època de l’adolescència, es fan les coses en funció del que s’espera, el desig de ser acceptat i de pertànyer al grup, d’absorbir els valors dels que l’envolten: el vestir de manera determinada, el fer el que fan els altres del grup, el perill a les addiccions i la importància de les amistats més properes.

4- Responsabilitats i compromís: és quan s’accepten responsabilitats i compromisos encara que els altres no ho facin, com participar en activitats del poble, en partits polítics, en activitats parroquials, etc. Aquest tipus de compromisos, quan es viuen en aquesta etapa es fan de manera desinteressada, i per si sols ja són una recompensa o un bé personal i moral. Si es fan a canvi de quelcom, estem al segon estadi d’egoïsme mutu i no s’ha evolucionat a nivell moral.

5- Tots tenim drets, no sols el grup d’amics, la família, el poble al qual pertany, sinó que el compromís de l’etapa anterior s’expandeix a nivell de col·laborar i defensar els drets d’aquells que no poden defendre’ls ells mateixos: participació en ONGs, implicació en associacions de defensa dels altres, etc.

6- Tots som iguals en dignitat, tots som germans i es viu i lluita d’acord amb aquesta premissa, però sempre des de la no violència per intentar aconseguir el millor encara que això impliqui donar la pròpia vida. Aquest és l’estadi més evolucionat i on poca gent arriba. En tenim exemples com Gandhi, Teresa de Calcuta, missioners...

En els estadis de Kolberg es fixa l’edat en la qual es van superant els diferents estadis. però l’augment de l’edat cronològica no és directament proporcional ni paral·lel al creixement moral. Així ell va poder constatar que els delinqüents no havien evolucionat i restaven en el primer estadi, poca gent arribava al 5è i 6è estadis i molts es quedaven al 3r., és a dir, la vida basada al voltant de les aparences i de no ser menys que els altres: el millor cotxe, anar de vacances, etc.

Perquè tota persona pugui evolucionar dins d’aquests estadis de creixement moral, comença a l’entorn propi de la família, primera unitat educadora, que ha d’ensenyar el que està bé i malament, no solament respecte al punt de vista d’un mateix sinó aprenent a posar-se al lloc de l’altre.

FULLS D'HISTÒRIA

Noves aportacions per a l’estudi del segell municipal

Carles Prats

En el número 4 de la revista NORD (setembre del 1999) ja vàrem publicar un article sobre l’evolució del segell municipal utilitzat pel poder civil local per validitzar els seus documents al llarg dels segles. Ara, una nova troballa a l’Arxiu Parroquial ens ha permès conèixer tota la sèrie de segells municipals utilitzats des del 1671 fins a l’actualitat (fig. 2) Es tracta d’un segell en goma que substituí el vell motlle per marcar amb lacre els documents utilitzat en temps de la Baronia, i el trobem per primer cop en un document del 19/10/1818 expedit per l’Ajuntament i signat per l’aleshores alcalde, Ramon Miró. També hem pogut confirmar, gràcies a la documentació sobre el període localitzada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que durant la II República i la Guerra Civil l’Ajuntament no canvià el seu segell i continuà amb el que havia adoptat cap al 1850 (f. 3) i fet fer nou cap al 1920 (f. 4), ja amb l’escut municipal tal com el coneixem avui en dia i no amb el gos baronial.

METEOROLOGIA

3 DE MARÇ DE 1420. Temporal marí a Barcelona, en el qual es van perdre 5 vaixells.

4 DE MARÇ DE 1990. Una ona de fred envaeix Espanya. A l’Estret de Gibraltar el vent arriba a 240 km/h.

8 DE MARÇ DE 1971. Durant tres dies seguits neva a Madrid i s’acumulen 30cm de neu.

10 DE MARÇ DE 1598. Gran tronada a la conca baixa del Segura. El temporal marí de llevant va trencar la Mànega del Mar Menor.

10 DE MARÇ DE 1955. A Cantàbria, les bromes eclipsen el Sol i es va fer de nit tres vegades durant el matí. El fenomen s’observa a Santander i en una zona costera d’uns 30 km de llarg.

11 DE MARÇ DE 1566. Rogatives per la seca a Tarragona.

15 DE MARÇ DE 1619. A Orense, desprès de 40 dies plovent, les grans crescudes fan malbé les collites.

19 DE MARÇ DE 1969. S’enregistra un vent de 194 km/h a l’observatori del Montseny.

27 DE MARÇ DE 1520. Cau un llampec a la catedral de València, trenca el capitell i el rellotge, l’únic que hi havia a la ciutat.

29 DE MARÇ DE 1848. S’eixuguen les cataractes del Niàgara.

30 DE MARÇ DE 1579. Per la nit cau una gran gelada a Olot, que mata el blat, les flors, els fruits dels arbres i crema els noguers.

3 D’ABRIL DE 1969. Inundacions, amb grans pèrdues a Girona, Peralada, Roses, Tordera. Desbordament del llac de Banyoles.

7 D’ABRIL DE 1850. A Saragossa, una tronada a les 7del matí, descarrega un llamp a la torre de la Seu, matant al campaner que estava realitzant les seves funcions com a tal. També ocasionà un incendi al capitell de l’esmentada torre.

9 D’ABRIL DE 1590. A Toledo, degut a l’abundant pluja, se celebra una rogativa per la serenitat del temps.

14 D’ABRIL DE 1589. A Sòria, rogativa per la gran sequera.

27 D’ABRIL DE 1397. Una pedregada, amb pedres del tamany de nous i d’ous de gallina, sense aigua, a Santes Creus va fer malbé quasi totes les collites.

27 D’ABRIL DE 1426. Degut a la gran falta d’aigua a Madrid, es treu en rogativa el cos de Sant Isidre.

30 D’ABRIL DE 1802. Rotura de la presa de Puentes a Lorca (Múrcia), amb la mort de 608 persones i amb la pèrdua de 809 edificis.

2 DE MAIG DE 1949. A Pollença cauen 195 l. d’aigua en 24 hores.

6 DE MAIG DE 1626. Onze galeres de Sicília lluiten contra la tramuntana sense poder entrar a Roses.

7 DE MAIG DE 1584. Rogatives a Tarragona demanant la pluja.

12 DE MAIG DE 1999. Padul (Granada) amb 41ºC, La Torre (Granada) i Villargordo (Jaén) amb 40ºC, registren màxims històrics del mes de maig.

17 DE MAIG DE 1658. Rogatives a Salamanca perquè no plogui més.

26 DE MAIG DE 1520. Pel matí, comença a tronar i a pedregar en una era que està en el comptat d’Oliva, i al ducat de Gandia cauen de les bromes tres pedres de color.

PÀGINA D'ART

El entierro del Conde de Orgaz

Cabacés, 1973

De totes les reproduccions d’El Greco que va fer Miquel Montagud, aquesta és la més encertada. No en va, va dedicar 837 hores per pintar aquesta tela.

Aquest quadre el reproduí un sol cop, no sent així amb altres obres d’El Greco, algunes de les quals les va repetir fins a cinc vegades.

Joan F. Robles

Director de la Casa-Museu Miguel Montagud Borja